Els orígens
Situem els orígens de l’Esbart Ciutat Comtal al barri del Clot de Barcelona, on un grup de joves formen un petit cos de ball que combina la dansa popular catalana i les jotes aragoneses. El seu nom és C.I.R.A (Catalunya i Regions Amigues) i és dirigit pels seus fundadors Benvinguda Valldaura Llaveria i Josep M. Morana Vilar.
El 1959, uns anys després de la seva fundació, traslladen la seva activitat al barri de Sants com a secció de dansa de la Societat Coral La Floresta. Adopten el nom de Grup Folklòric La Floresta i les seves actuacions ofereixen un repertori de danses populars catalanes, que també inclou jotes. És llavors quan comencen a concretar la seva línia de treball com a Esbart, tot combinant-la amb altres aspectes lúdics i associatius que la Societat Coral ofereix.
Durant la dictadura, fer esbart o pertànyer a qualsevol entitat cultural comprenia una sèrie d’inquietuds que difícilment es podien manifestar col·lectivament, com ara assistir a classes de català, representar obres teatrals, organitzar excursions a llocs culturalment emblemàtics... Per a moltes famílies del barri era formar part d’un projecte reivindicatiu.
Però molts dansaires no eren conscients de tot això, i per a ells l’Esbart va ser un lloc de trobada on créixer al costat d’amics amb els quals podien compartir vivències i emocions. Molts trobaren en l’Esbart el referent de la seva adolescència.
Entre els anys 1963-1967, sota la direcció de Joan Torra, l’Esbart manté la seva activitat artística i social
A finals dels anys seixanta, Josep M. Morana torna a dirigir el grup, que compta amb cinquanta dansaires i es consolida en l’àmbit de la dansa catalana. La demanda d’independència per part de l’Esbart envers la Societat Coral crea desavinences i malentesos que acaben amb el trencament de les relacions.
Obtenir la independència va fer passar el grup per moments molt desagradables i dolorosos, però, gràcies a l’esforç de la seva massa social, van continuar l'activitat en un local del carrer Premià amb el nom d’Escola de Dansa Popular, com a delegació de l’Obra del Ballet Popular.
El Ballet de la Ciudad Condal
A principis dels anys setanta, amb seu als locals dels carrers Premià i Guadiana i amb el nom de Ballet de la Ciudad Condal (Escuela de danza popular), l’Esbart esdevé una entitat de caràcter cultural amb capacitat i responsabilitat pròpies. Per fi l’Esbart és una entitat independent i autònoma.
Les precàries condicions en què es troba el grup no suposen cap entrebanc per iniciar una nova etapa amb més empenta i coratge que mai. Continuen portant a terme la seva activitat social, tot organitzant trobades que ajuden a cohesionar el vessant artístic i humà del grup, amb un treball discret però rigorós que els porta a participar, l’any 1972, amb l’Escola de dansa, al 1r Festival Infantil de Dansa Catalana al Palau Nacional de Montjuïc, i un any després, amb el Cos de dansa, al Festival de Danses que va tenir lloc al Palau de la Música Catalana. Però l’any 1976 l’entitat torna a passar moments difícils. Josep M. Morana i Benvinguda Valldaura, fundadors i directors de l’Esbart, marxen de l’entitat. Sense Josep M. Morana es va perdre el referent que durant tots aquests anys havia traçat l’orientació; un referent que havia assumit la part artística, la part tècnica i la presidència sense interferències ni objeccions.
Els dansaires més antics prenen el comandament de l’Entitat, que queda al cap de poc temps en mans de Manel Calduch, director i president de l’Esbart fins a l’any 1979. És moment de cercar noves fórmules que aportin aires de renovació, no només pel que fa a la gestió sinó també en el vessant artístic. El resultat de tot plegat és una entitat més organitzada i amb nous projectes artístics, sorgits de la col·laboració amb mestres i coreògrafs com Albert Sans, Salvador Melo i Jordi Sánchez.
Aquests anys conformen una etapa concentrada en l’esforç per salvar l’entitat i per continuar treballant amb la il·lusió d’aportar nous projectes a les nostres actuacions. Afrontar i dirigir amb coherència l’entitat va ser el principal objectiu del Manel.
L’Esbart
L’any 1979 Lluís Calduch accepta el relleu de la direcció del grup, de la mà del seu germà Manel Calduch com a president.
“Jo mai m’he considerat un director artístic. Calia conservar el que teníem i millorar-ho amb
treball i esforç. El millor que he fet ha estat portar a la direcció el Lluís. També va ser una gran
fita aconseguir separar el càrrec de president del de director; no podíem tornar a córrer el risc
que en marxar una persona quedés un buit tan important”.
Manel Calduch Ramos
Sota la presidència de Manel Calduch i la direcció artística de Lluís Calduch, l’Esbart està consolidat com a entitat. És moment de reflexionar sobre la feina que, de manera llarga i silenciosa, havíem fet durant vint anys. És el moment de recordar d’on venim i cap a on volem anar. És moment de revisar d’on partim i amb què comptem. És moment d’aprendre.
Tot i la complexitat que comporta, es decideix canviar el nom de Ballet pel d’Esbart, simplement perquè sembla definir de manera més clara allò que es fa. Tot i que encara es troba en un moment de transició, l’any 1980 Lluís Calduch estrena amb el nom d’Esbart Ciutat Comtal la seva primera coreografia, Ball francès, de Beuda.
Continuem pensant que la dansa catalana pot anar més enllà d’allò que definim com a popular. Durant els primers divuit anys de direcció de Lluís Calduch, els nostres programes són el reflex d’una maduració progressiva vers aquest concepte de ballar. Són anys d’aprenentatge al costat de mestres i coreògrafs que ajuden Lluís Calduch a forjar la seva personalitat com a director i coreògraf.
Nous camins: recuperació i innovació
Tot i la nostra tendència escènica, no oblidem les tradicions més properes i, a partir de la partitura recollida per Joan Amades, l’any 1995 es recupera el Ball de Rams d’Hostafrancs per al barri, amb la intenció que se’l faci seu.
Tot el treball d’aquests anys arriba a un punt d’inflexió: l’espectacle Rapsòdia, en què definim els nostres objectius en el marc de l’espectacle, respectant l’essència de les danses, tot presentant-les més aptes per a l’espectacle teatral.
A finals dels anys noranta, amb un director artístic compromès i amb el suport del nostre nou president Josep M. Fuentes, comencem a caminar sols coreogràficament, a posar en pràctica tot allò que hem après i a deixar la nostra empremta. Aquesta inquietud es materialitza en un espectacle de producció coreogràfica pròpia que ens ajuda a sentir-nos part del projecte que havíem iniciat feia trenta-nou anys. L’any 1998 neix Cròniques d’un sentir com “el reflex de la personalitat d’un grup de gent que estima l’Esbart”.
Des de l’any 1998 caminem sense marxa enrere en aquesta direcció, sempre oberts a col·laborar en nous projectes i a compartir i enriquir allò que considerem nostre.